Fill del Poble Sec, de la Barcelona del 1990, vaig ser un nen introvertit, contemplatiu i amb un món interior més gran que les meves pròpies experiències. Ma mare em va apuntar a fer teatre extraescolar, amb finalitat terapèutica, i va ser als set anys quan, en aquest context, vaig viure la meva primera aventura interpretativa. Va ser donant vida al Puck, el fullet del bosc, de Shakespeare. Allà vaig descobrir que podia ser, viure i pensar com qualsevol èsser, persona o cosa que em proposés. Això em va fascinar i ha mantingut la meva passió per la interpretació fins ara. Viure mil vides i poder ser-ho tot.

I vaig seguir, meravellat per la descoberta, iniciant els meus estudis a l’escola Memory, de l’Àngels Gonyalons, on hi estaria tres anys, aprenent interpretació, cant, jazz i claqué. Als catorze anys vaig iniciar la carrera professional, actuant, cantant i ballant en el Cor del Club Super 3. Un any més tard, tindria les meves primeres experiències amb la càmera, amb un petit personatge a la sèrie “El Cor de la Ciutat”, de TV3, on hi estaria durant una temporada, i anys més tard tornaria amb un paper coprotagonista.

Aprofitant aquest trampolí, vaig seguir treballant en teatre, cine i televisió fins a dia d’avuí.

Un curs d’un any al Col·legi del Teatre, i una formació constant amb la Cia. Sargantana, van afegir eines, mètodes de creació i recursos al meu viatge. Vaig formar part d’aquesta companyia de teatre durant molts anys, nodrint-me d’investigació teatral de dos a tres dies per setmana. A part de la investigació, teníem el nostre teatre, La Vilella, i fèiem les nostres pròpies produccions, tan de teatre de sala, com de teatre de carrer. Amb I 7 Pecatti, o Les Grosses, vam recòrrer moltes places de Catalunya i França. I amb La Plana, estrenada i amb temporada a La Vilella, guanyaríem el Festival Internacional de Sidi Kacem, al Marroc, on també se’m premiaria com a millor actor secundari, entre altres premis.

Comèdies com IME, de Roc Esquius, amb temporada a Barcelona, o drames com El Miracle d’Ann Sullivan, al Teatre del Raval sota direcció d’Empar Moliner, Nomophobia, de Miquel Àngel Rayó i la Cia l’Aviador, o Fugaç, de Xavi Mañé, al teatre Versus, m’han portat a interpretar personatges molt diferents amb registres molt allunyats entre ells. Això m’ha fet versàtil i amant de molts gèneres.

La meva passió per viatjar a altres èpoques s’ha vist recompensada moltes vegades. En televisió he tingut el privilegi de fer-ho a El Secreto de Puente Viejo, per exemple. En cine, a pel·lícules com Caracremada, de Lluís Galter, present a la Biennale de Venècia. En teatre he agafat la màquina del temps amb obres com Qui a casa torna, de Harold Pinter, dirigida per Salva Esplugas, al Teatre Gaudí.

Encarnar a personatges històrics encara m’ha revolucionat més. I ho he pogut experimentar en varies ocasions. L’última, per exemple, encarnant a un anarcosindicalista de la Barcelona del s.XX, al programa Sense Ficció, de TV3, en el documental L’Amarga Lluita del Noi del Sucre.

I per acabar, entenent que si us interesés, tinc un currículum on apareix tot el que he fet, i no cal allargar aquest extens text, només remarcar que també he tingut la sort d’iniciar-me en el doblatge amb películes com Gran Torino, on posava la veu del Thao, coprotagonista amb el gran Clint Eastwood.

Aquesta aventura que em fa sentir tan viu ha anat acompanyada d’altres estudis i formacions, com el grau de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, coneixements d’acrobàcia, teles, equitació, balls de saló, lluita escènica, arts marcials, guitarra i una infinitat de disciplines que van aixamplant la llista dia a dia. Aprenc ràpid, amb ganes, i el que no aprenc o no sé, m’ho invento.

Seguiré jugant, i quan pugui, documentant l’aventura en aquesta pàgina.

Salut i teatre!